En aquest pòdcast escoltareu com totes dues professionals van tenir una vocació clara i de ben petites. La Montse Fillat, “Montsín”, des de ben joveneta tenia clara la seua vocació. Fins i tot, quan ho va comentar al seu pare ell li va aconsellar que es fes metge, però ho tenia claríssim. Per la seua banda, la Mercè Folguera, quan va acabar COU va decidir fer infermeria i com la Montsín a casa li van dir que optés per la medicina. Folguera confessa que volia ser infermera, entre altres aspectes, perquè la carrera no era tan llarga, però “amb els anys t’adones que no acabes mai de formar-te, que l’aprenentatge és de per vida”.

La Montsín va lluitar, com a pionera, perquè la infermera -en aquella època eren totes dones- no paressin d’estudiar, que calia formació continuada. Reconeix que aquesta idea la tenia des dels inicis, concebent-la com una cosa natural, sense gaire premeditació. Sense formació continuada no es forja un bon professional. Calia lluitar perquè la formació les acompanyés. Recorda Montsín que va començar a treballar de nit i que al cap de poc es va produir un canvi important: l’arribada del doctor Pomés. Per a ella va ser un punt d’inflexió molt gran: li va dipositar la confiança i la va anomenar adjunta d’infermeria. Juntament amb la Montse Viladrosa i la Pilar Lai van fer un tàndem potent. Un dels principals esculls que es van trobar va ser la falta de professionals veritablement preparats: s’havia tancat l’escola d’infermeria i l’hospital es basava en les estudiants, hi havia molt poques professionals titulades. La seua companya Pilar Lai, infermera adjunta de formació, va fer gestions perquè -a través de l’INEM- les auxiliars d’infermeria es poguessin treure el títol de FP1, cosa que van aconseguir la majoria. Aquest fet va obrir la porta a la formació continuada, que la Montsín considerava essencial. Tant, que el 1995 va aconseguir per oposició la plaça d’infermera de formació continuada. A partir d’aquí va començar un camí llarg. La Mercè explica que va costar molt que elles mateixes s’ho creguessin, aquesta professionalització. Eren ATS, després diplomades, després graduades i fins a l’actualitat, on ja poden accedir al màster i al doctorat. “Una evolució que mai ens haguéssim imaginat que fos possible. Gràcies a les impulsores i pioneres de la formació continuada, com la Montsín, ho hem assolit”, afirma Folguera. La Mercè és adjunta d’infermeria de l’Hospital Universitari de Santa Maria i també exerceix de professora a la UdL. Transmet al seu alumnat la necessitat de sempre estar al dia i no quedar-se mai enrere. Fillat recorda que quan estudiava el règim horari era totalment diferent a l’actual, amb 14 hores diàries, entre feina i formació i pocs dies de vacances. La Mercè i la Montsín van coincidir a l’hospital treballant plegades i totes dues coincideixen en el fet que s’han enriquit mútuament. Totes dues expliquen que molts aspectes de la seva professió s’aprenen al costat del malalt -el tracte humà i proper- i al costat d’algú que tingui més experiència. “Entendre els silencis, entendre quan convé una paraula i també entendre quan és necessari un cert distanciament”, diu la Montsín. Això s’aprèn a base de dies i de tracte amb la persona malalta i el personal que l’atén al seu costat. Totes dues professionals coincideixen a dir que els avantatges que els residents escullin l’Hospital de Santa Maria, que és de petites dimensions, té molt a veure amb la proximitat, amb la familiaritat, l’accessibilitat, que sempre han estat presents. Les relacions entre metges, infermers i estudiants és poc jeràrquica i això facilita que el flux d’informació sigui constant i profitós... i això ja s’ho diuen entre ells, els estudiants.