El llibre d'Èxode narra la sortida del poble d'Israel de la terra d'Egipte. Déu havia anunciat a Abraham que habitarien a terra estranya durant quatre-cents anys. Estaria Jacob pensant en això quan va traslladar la seva família amb totes les seves possessions a la terra d'Egipte per invitació del seu fill Josep, governador d'Egipte?

Jacob va demanar que en morir fos enterrat, a la cova del camp de Macpela, a terra de Canaan, al costat de Lea, on també estaven sepultats Abraham i Sara i Isaac i Rebeca. Sembla que esperaven la promesa que un dia heretarien la terra on havien estat estrangers.

Veiem que quan Josep arriba a l'hora de la seva mort, sap que algun dia el seu poble sortiria d'Egipte i demana que quan arribi aquest moment, que portin les restes (Gènesi 50:22-25). A Hebreus 11:22 llegim que "Per la fe Josep, en morir, va esmentar la sortida dels fills d'Israel, i va donar manament sobre els seus ossos."

Veiem a Gènesi 50:26 que "Josep va morir a l'edat de cent deu anys; i el van embalsamar, i va ser posat en un taüt a Egipte." A Èxode 13:19 ens diu que quan va arribar el moment de sortir d'Egipte, van prendre "els ossos de Josep, el qual els havia fet jurar als fills d'Israel, dient: Déu certament us visitarà, i fareu pujar els meus ossos d'aquí amb vosaltres”. Quan el poble entra a la terra promesa, Josuè 24:32 ens diu que "van enterrar a Siquem els ossos de Josep, que els fills d'Israel havien portat d'Egipte".

Josep, per fe, sabia que sortirien d'Egipte. Us animo a llegir el resum de la trajectòria del poble d'Israel a Fets 7.

Déu els havia promès que serien estrangers a terra estranya. Això ho van ser quan vivien a Canaan i quan es van mudar a Egipte, però Josep havia portat la seva família a Egipte per viure una vida agradable. La situació canviaria després de la seva mort.

A Èxode 1:7 llegim que "els fills d'Israel van fructificar i es van multiplicar, i van ser augmentats i enfortits en extrem, i se'n va omplir la terra."

Aquestes paraules ens haurien de fer ressò del verset a Gènesi 1:28 on diu:
"I els va beneir Déu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la terra, i domineu-la." Encara que el panorama havia canviat a causa del pecat, Déu mantenia el seu pla, per la qual cosa aquí a Èxode veiem que el poble de Déu continua multiplicant-se i enfortint-se.

Amb el creixement i poder del poble d'Israel va venir el conflicte amb els de la terra d'Egipte. Ens diu Èxode 1:8-10 que va arribar el dia que "es va aixecar sobre Egipte un nou rei que no coneixia Josep; i digué al seu poble: “Heus aquí, el poble dels fills d'Israel és més gran i més fort que nosaltres. Ara, doncs, siguem savis envers ell, perquè no es multipliqui, i esdevingui que venint guerra, ell també s'uneixi als nostres enemics i baralli contra nosaltres, i se'n vagi de la terra”.
Déu va estar cuidant constantment el seu poble, fins i tot enmig de l'aflicció. Ens diu Èxode que "com més els oprimien, més es multiplicaven i creixien, de manera que els egipcis temien els fills d'Israel."

I diu també "I els egipcis van fer servir els fills d'Israel amb duresa, i van amargar la seva vida amb dura servitud, a fer fang i maó, i en tota la feina del camp i en tot el seu servei, al qual els obligaven amb rigor". Segur que a la majoria de nosaltres ens ve al cap les escenes de Charlton Heston a la pel·lícula dels Deu Manaments.

Des que Abraham havia rebut la promesa del pacte de Déu, el poble d'Israel havia viscut a terra estranya. És ara, en el moment de l'Èxode que Déu els traurà per donar-los la terra que els havia promès. Tot i això, veurem en aquest llibre que no seria sense oposició. Però Déu donaria la victòria.

Fets 7:6-7 ens diu "I Déu digué així: Que la seva descendència seria estrangera en terra estranya, i que els reduirien a servitud i els maltractarien, per quatre-cents anys. Però jo jutjaré, va dir Déu, a la nació de la qual seran criats; i després d'això sortiran i em serviran en aquest lloc."

En llegir aquest llibre presta atenció a la mà de Déu sobre els seus fills i també pels qui els oprimeixen. I fixem-nos també en les actituds i accions de l'home envers els plans i les accions de Déu.
Déu ens ha donat a nosaltres promeses de vida eterna juntament amb Ell a aquells que han posat la fe en Crist. Però igual que al seu poble Israel, ens ha dit que ara som pelegrins en aquesta terra, i que esperem una ciutat millor, igual que Abraham, com diu l'escriptor d'Hebreus 11:9-10; ”Per la fe va habitar com a estranger a la terra promesa com a terra estranya, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, cohereus de la mateixa promesa; perquè esperava la ciutat que té fonaments, l'arquitecte i constructor dels quals és Déu.”

Durant els quatre-cents anys que el poble de Déu va estar "en terra aliena", Déu va estar amb ells, i de la mateixa manera, a la nostra vida aquí Déu camina al nostre costat. No promet que tot sigui fàcil. Jesús diu als seus deixebles: "Aquestes coses us he parlat perquè en mi tingueu pau. Al món tindreu aflicció; però confieu, jo he vençut el món." (Joan 16:33) i 2 Corintis 4:17 ens assegura que "aquesta lleu tribulació momentània produeix en nosaltres un cada vegada més excel·lent i etern pes de glòria"

Veiem que per als qui en Ell confien, l'esperança posada en Déu mai, mai avergonyeix. Confiant en allò que ens ha escrit, podem tenir pau.

Desitjo que en la teva lectura d'Èxode puguis veure Déu i puguis acostar-te més a Ell, per gaudir de la pau en cada etapa del viatge.