Contacts
Info
Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el...
show more
Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el caràcter amb cada ensenyament.
show less
22 NOV 2024 · El llibre d'Apocalipsi sol cridar l'atenció del lector pel caràcter apocalíptic. Aquest tipus de literatura profètica es caracteritza pel simbolisme i l'origen del missatge. Trobem exemples de literatura apocalíptica a l'Antic Testament, als llibres de Daniel, Ezequiel o Zacaries. La descripció de les visions que aquests van rebre de part de Déu estan plenes de simbolisme per anunciar la profecia que més tard es compliria. Al llibre de Daniel, per exemple, trobem una visió d'una estàtua feta de diversos materials que representaven els diferents imperis que trobem a la història, començant per Babilònia i passant pels Medes i Perses, Grècia, l'imperi romà i el regne futur de l'anticrist. Altres profecies dels llibres apocalíptics encara s'han de complir, i el llibre d'Apocalipsi fa al·lusió a les visions que aquests homes van descriure als seus llibres.
La profecia que Joan transmet al seu llibre presenta les visions que aquest va tenir durant el seu exili a l'illa de Patmos. Les visions que comparteix inclouen imatges preses de l'Antic Testament així com altres relacionades amb aquestes que tindran lloc en un futur. L'àngel del Senyor, Crist mateix, va revelar a Joan aquelles coses que van ser, les que són, i les que han de ser, com diu el verset 19 del primer capítol.
Després de les cartes adreçades a les set esglésies als primers capítols d'Apocalipsi, trobem 18 capítols de literatura apocalíptica, és a dir, revelació de les visions que Crist va presentar a Joan sobre el que passarà a la Terra en els darrers temps.
Alguns, en veure els temps difícils que estem experimentant a la Terra han comentat que hem d'estar en els darrers temps. Això és difícil de confirmar, però el fet és que en llegir aquests capítols del llibre d'Apocalipsi podem afirmar que el pitjor encara ha d'arribar. Si penses que aquests són temps dolents, recorda allò que Jesús va dir als seus deixebles abans de la seva ascensió, quan van preguntar sobre la fi de totes les coses: Va dir Jesús: “Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. S’alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; però tot això només serà el començament dels dolors de part. Llavors us lliuraran al martiri i us mataran, i per causa del meu nom sereu odiats per tots els pobles. N’hi haurà molts que es rendiran i es delataran els uns als altres i s’odiaran mútuament. També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent. La maldat serà tan general que l’amor de la majoria es refredarà. Però el qui hagi resistit fins a la fi, se salvarà. I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi.” MATEU 24:6-14*.
Aquest text de Mateu descriu les tribulacions que han d'esdevenir. És cert que molt d'això ja és present, i que hi ha llocs a la Terra on tot això ja passa, però la situació es generalitzarà. Quant temps Déu esperarà, no ho sabem, ja que ens recorda 2 Pere 3:9* “El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se.”
Déu no ens ha donat el llibre d'Apocalipsi perquè puguem especular sobre com i quan passarà tot. Déu ens ha donat aquest llibre per encoratjar-nos. Ens proporciona consol a l'aflicció i la certesa que Déu té el control sobre tots els esdeveniments històrics. Això no vol dir que Déu aprovi les accions de líders i societats. Com ja hem vist a través de la Bíblia, Déu permet les injustícies d'aquest món, fins i tot contra els seus fills, però no aprova cap injustícia; tota injustícia i maldat té la seva retribució justa. Mentrestant, Déu ha promès enfortir els seus fills durant les afliccions, i fidelment ho fa durant segles. Com ens mostra el llibre d'Apocalipsi, tot arribarà a bon fi. Recordem que la maldat en aquest món és allò que l'ésser humà va començar i el que continua anhelant constantment. “però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres.” ens diu Romans 5:8*. No ho oblidem. El mal l’hem buscat nosaltres; la salvació és do de Déu.
És la meva intenció presentar el contingut del llibre, mostrant les connexions amb els altres passatges profètics i històrics de la Bíblia. Si estàs buscant un calendari específic sobre la fi del món, no sortiràs satisfet amb el que jo pugui compartir. comprendre millor el simbolisme i les promeses que Crist ens ha deixat aquí plasmades, es el propósit.
Et convido a llegir i escoltar, demanant-li al Senyor que el seu Esperit Sant que ens guiï al que Déu té per a cadascun de nosaltres aquí i ara.Contemplarem la glòria de Crist reflectida a les diferents visions. Veurem en aquestes pàgines el que és l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi, el que és i que era i que ha de venir, el Totpoderós. A Ell sigui tota la glòria!
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
21 NOV 2024 · Als capítols 2 i 3 del llibre d'Apocalipsi trobem set cartes adreçades a les set esglésies d'Àsia Menor. Aquestes ciutats encara estant al mapa a la zona de Turquia, i estan força a prop l’una de l'altra. Segurament Joan havia fet la ruta des d'Efes, fins a Laodicea passant per Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardis i Filadèlfia.
Aquestes cartes tenen com a propòsit animar als creients d’abans i els d'ara a romandre ferms en les dificultats. Les cartes són similars en estructura, incloent-hi lloança sobre el que estan fent bé, amonestació pel que han descuidat, ànim per continuar endavant en la transformació cristiana, i anticipació d'aquelles coses que ens esperen quan vingui Crist.
¿Qui és el que va escriure a les esglésies? Joan era qui les va redactar, però era Jesús qui els va parlar per mitjà de Joan. Entre els set canalers que Joan havia vist a la seva visió, caminava Crist. Aquest Jesús, ens diu el text, és el que estava parlant a les esglésies. El veiem presentat com el remitent a la introducció de cadascuna de les cartes. “El qui té les set estrelles a la mà dreta i es passeja entre els set lampadaris d’or”(2:1). “El primer i el darrer, el qui era mort, però ha tornat a viure”(2:8).“El qui té l’espasa afilada de dos talls”( 2:12). “El Fill de Déu, el qui té els ulls com una flama de foc i els peus com el metall incandescent”(2:18). “El qui té els set esperits de Déu i les set estrelles”(3:1) “El Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, aquell qui, quan obre, ningú no pot tancar, i quan tanca, ningú no pot obrir”(3:7). “l’Amén, el testimoni fidel i veraç, el principi de la creació de Déu”(3:14) Aquest és el nostre Salvador, el Crist.
El missatge que va enviar a les set esglésies amb la lloança, l'amonestació, l'ànim i l'anticipació també és aplicable a l'església de Crist a través de la història i per tot el món. Per això Joan finalitza cada carta amb la mateixa exhortació: “Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.” APOCALIPSI 2:29*.
A l'església a Efes els va elogiar per la seva sana doctrina. Eren ferms en les seves creences, i sabien com identificar els falsos mestres. Efes era una església clau a la zona, d'on l'apòstol Pau havia divulgat l'evangeli. Jesús els lloa per la seva constància a la doctrina, però els recrimina alguna cosa, perquè, en tot el seu afany per preservar la doctrina, havien descurat la seva relació personal amb Déu. Aquest primer amor existent al començament de la seva fe s'havia calcificat, portant-los potser cap al legalisme. Havien de recordar que la clau del cristianisme no és la religió sinó una relació vibrant amb el Salvador. Jesús els anima a reviure aquest amor perquè els esperava l'arbre de vida. Nosaltres tenim la mateixa promesa; per tant, visquem ara gaudint una comunió íntima amb Crist.
A Esmirna, Jesús els lloa per la seva fermesa durant el patiment. Pel que sembla els jueus havien blasfemat contra ells, i fins i tot sembla que havien patit tribulació en l’ambit personal i econòmic. Sembla que havien reaccionat bé a totes aquestes afliccions, i el Senyor no té res a recriminar-los. Els anima, recordant-los, com Pau havia escrit als corintis, que aquesta lleu tribulació momentània pot produir en nosaltres un cada cop més excel·lent i etern pes de glòria. (4:17) Els anima a mantenir-se, anticipant la promesa de la corona de vida, que com ens recorda Jaume 1:12, està reservada per als qui l'estimen.
Pèrgam era una ciutat on les pràctiques paganes abundaven, i l'església en aquesta ciutat havia de destacar per la seva resistència a aquestes pràctiques. Joan parla d'un cristià que pel seu testimoni fidel havia perdut la vida. Enmig d'aquest ambient, alguns creients s’havien refredat, i s'havien infiltrat a l'església pràctiques paganes, incloent-hi la participació en banquets on es feien sacrificis a déus pagans. El Senyor els amonesta, animant-los a penedir-se i apartar-se dels qui tacaven el nom de Déu amb les seves accions. Déu els donaria molt més del que ells haguessin de deixar per amor de Crist. Tenien assegurat el mannà amagat, fent referència a la provisió de Déu per al seu poble durant els seus anys de pelegrinatge al desert. A més, tindrien la benedicció de pertànyer als redimits de Déu. Aquesta és la promesa que cadascun dels seus fills tenim.
L'església de Tiatira és lloada per les bones obres d'amor, fe, servei i paciència. Les obres d'amor anaven en augment. Tot i això, Jesús els amonesta per tolerar actes d'idolatria i immoralitat. Aquests, a diferència d'Efes, tenien molta obra social, però els faltava la fermesa a la doctrina de la santificació i la separació del mal. Havien de ser ferms en la seva fe, retenint les seves obres d'amor, però sense descuidar els principis establerts per Déu, perquè als qui romanguessin ferms els esperava l'estrella del matí.
A només 48 quilòmetres al sud-est de Tiatira hi havia l'església de Sardis. Aquests cristians havien descurat la santificació i l'amor, i Jesús els acusa d'apatia, de no mostrar senyals de vida espiritual. Només alguns semblaven ser veritablement vius. És interessant recordar que el Senyor Jesús, que ho sap tot i ho veu tot, sap qui està guardant la fe i qui s'està quedant adormit. Els insta a penedir-se'n, amb la promesa que Déu confessarà el nom dels qui romanen en Ell. Diu el 3:3*, “Recorda allò que vas escoltar i vas acceptar, segueix-ho” Quina bona instrucció per a cadascun de nosaltres.
Per a l'església a Filadèlfia Crist no té amonestació. Els lloa per perseverar en la fe, per guardar la Paraula i per honorar el seu nom. Aquesta no era una església imponent, però el Senyor els diu que encara que tenen poca força, Ell mateix els defensarà mostrant a tothom que Ell els estima. Als qui es mantenen en Ell els espera la corona de vida, un lloc al costat del Pare a la nova Jerusalem, i un nom nou a la preciosa família de Déu.
Els de l'església de Laodicea no reben lloança, ja que Crist els descriu com a tebis, que ni són a dins, ni són a fora. Se separaven dels pecadors, però no se'ls podia identificar com a sants. Estaven acomodats a la seva pròpia pràctica religiosa i no tenien el foc de l'Esperit a les seves vides. Però Crist els estimava, i en el seu amor els diu: “Jo, tots els qui estimo, els reprenc i els corregeixo. Sigues, doncs, fervent i penedeix-te.”(3:19*)
Això mateix ofereix Crist a aquells que estiguin tebis, als adormits, als que no mostren vida en l'Esperit. Penedeix-te i vine a Ell. Crist diu: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi.” “Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.”APOCALIPSI 3:20,22*
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
20 NOV 2024 · El darrer llibre de la Bíblia és molt conegut, almenys per nom. S'han escrit llibres, s'han fet pel·lícules que fan referència a aquest nom, però podríem afirmar que el contingut del llibre es coneix poc.
Joan és l'autor d'aquest llibre que es va escriure com una carta circular perquè passés d'una església a una altra a la zona de l'Àsia Menor, que avui dia és Turquia. Creiem que va ser escrita per l'apòstol Joan pels anys noranta després de Crist. Aquest va ser capturat per predicar l'evangeli a les esglésies aquí esmentades, i més tard exiliat a l'illa de Patmos per la causa de Crist. El Senyor el va cuidar, malgrat la seva avançada edat, i a l'illa, va tenir unes visions que va plasmar per formar part de la Paraula inspirada per Déu.
Joan comença presentant el propòsit del llibre, de “manifestar… les coses que han de succeir.” Joan ens diu que ell mateix pot donar testimoni de la Paraula de Déu, que també ha estat testimoni de la vida, mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, i ara havia rebut especialment una visió d'aquelles coses que estaven reservades per a un futur .
Joan es disposa a compartir aquestes coses amb els lectors i afirma al verset 3*: “Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els qui l’escolten i guarden tot el que hi ha escrit, perquè el moment de complir-se és a prop”.
Tot seguit Joan escriu a les set esglésies que són a Àsia, presentant al Senyor Jesús, el qual ell els havia predicat abans del seu exili. Ara, a l'illa, Joan havia escoltat missatge de Déu i vist Crist. Qui era aquest Crist? El verset 8* el presenta, i al segon capítol ens el descriu detalladament. Va dir la veu: “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós”.
Aquest era Jesucrist, el testimoni fidedigne, el primer retornat de la mort i el sobirà dels reis de la terra. Joan dona glòria al seu nom dient: “Al qui ens estima i amb la seva sang ens ha alliberat dels nostres pecats i ens ha fet esdevenir una casa reial i un sacerdoci al servei de Déu, el seu Pare. A ell sigui la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.” APOCALIPSI 1:5-6*.
Joan veu una visió de les set esglésies, representades per set candelers, i enmig d'aquests hi havia el Salvador. Et convido a llegir aquest primer capítol d'Apocalipsi, perquè la descripció de Crist als versets 12-18 és poderosa. Aquest Crist que la Bíblia ens ha presentat des del principi es veu reflectit en aquest llibre de forma magnífica, perquè encara que hem vist la seva glòria a l'Antic i al Nou Testament, el millor encara ha de venir.
El Crist que va ser anunciat pels profetes, que es va revelar a molts, que vingué a viure entre el seu poble, tornarà a buscar els seus i regnarà per l'eternitat. Aquest Crist Totpoderós vindrà una segona vegada a portar judici i justícia a la Terra.
Diu Joan a 1:7* “Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els seus propis ulls, fins i tot els qui el van traspassar, i, per causa d’ell, totes les races de la terra s’afligiran. Sí! Amén!”.
A Isaïes (45:22-23), a Romans (14:11), a Filipencs (2:9-11), llegim que un dia tot genoll es doblegarà davant d'ell, i tota llengua confessarà que Jesús és Senyor.
Apocalipsi ens mostra aquelles coses que han estat, les que són i les que han de ser.Al verset 19* Joan escolta: “Escriu, doncs, això que has vist, el que ara és i el que vindrà després.” Li va dir el Senyor.
En aquest llibre trobem primerament el missatge de Déu a set esglésies que són representatives dels cristians a la Terra. Déu ens presenta Crist enmig de la seva església, poderós i compassiu. Veiem Crist una vegada més com a lleó de Judà i com l’anyell que treu el pecat del món.
Déu ens permet veure els esdeveniments que hem de resistir abans de la seva vinguda, però acaba el llibre mostrant-nos l'esperança eterna que tenim assegurada. Així com en el principi Déu va posar l'ésser humà al perfecte ambient per gaudir de la seva comunió, en acabar la revelació divina, veurem l'ésser humà en un lloc perfecte, gaudint de la glòria de Déu, però aquesta vegada, redimits per Crist, per sempre segurs en Ell.
Si no has llegit aquest llibre, intenta llegir-lo alhora que segueixes aquestes reflexions, i que l´Esperit Sant de Déu ens mostri els tresors que ha compartit amb nosaltres.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
19 NOV 2024 · Després d'advertir als cristians de la necessitat de discernir entre cristians veritables i aquells que venien a confondre'ls per al seu propi guany, Judes conclou la carta animant-los, recordant-los que malgrat els enganyadors que es poguessin presentar al camí, Déu, que és Totpoderós, és capaç de guardar-nos de qualsevol mal. Gràcies a Déu, com ja ens deia Pau a Romans 8, podem viure aquesta vida amb goig i confiança, sabent que res ni ningú ens pot arrabassar de la mà del nostre Déu. Un cop seus, sempre seus. Per aquest motiu hem de gaudir d'aquesta vida sàviament, alhora que esperem amb ganes el dia que estarem amb Ell per a tota l'eternitat.
Judes, parlant amb els destinataris de la seva carta, els anima al verset 17*: “Però vosaltres, estimats, recordeu-vos de les coses que us van predir els apòstols de nostre Senyor Jesucrist”.
El cristià genuí ha de mantenir fresques a la ment les paraules que Déu ens ha deixat. Tenim una col·lecció de 66 llibres inspirats per Déu. Aquest tresor ha d'estar activament obrant a les nostres vides. Ha de romandre present i funcional a les nostres llars, com Déu va demanar al seu poble a Deuteronomi 6.
El cristià que viu esperant la vinguda del Senyor demostra les veritats que trobem als versets 20-21. El 21 ens presenta l’imperatiu que uneix les diferents accions que presenta l’apòstol. Diu així: “manteniu-vos en l'amor de Déu.” Què ens està demanant el Senyor? Com ens podem mantenir?
La Paraula de Déu ens ensenya que vindrà el dia que estarem cara a cara davant el Salvador, sigui perquè arribi el moment de la nostra mort o perquè estiguem aquí quan Crist vingui a buscar el seu poble i iniciï els temps finals, dels quals parlarem quan llegim el llibre de l'Apocalipsi. A la seva segona vinguda, al judici final, tots compareixerem davant seu, i en primer lloc, el que determinarà el veredicte no tindrà a veure amb les nostres accions a la Terra, sinó si hem confiat en Crist per a salvació.
Mentre esperem la vinguda de nostre Senyor, Déu ens demana que ens mantinguem en l'amor de Déu. Ja hem llegit a altres cartes sobre el seu amor, que va donar la vida per donar-nos perdó, per fer possible un veredicte favorable per mitjà de Crist. Déu ens demana que ens mantinguem en Crist, en l'amor de Déu, gaudint del seu amor i estimant els qui ens envolten com Déu ens ha estimat. Amb aquest encàrrec hauria estat suficient, però Judes enumera tres maneres en què podem guardar-nos així: edificant-nos en la fe, pregant en l'Esperit i esperant en la seva misericòrdia. En primer lloc, ho fem edificant-nos sobre la nostra santíssima fe, diu el text.
Llegim que Crist era la pedra angular, sobre la qual la seva església s'havia d'edificar. Pere compartia com podíem anar edificant-nos sobre la nostra fe: 2 Pere 1:5-7* diu: “Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; a la pietat, l’afecte fraternal; a l’afecte fraternal, l’amor”.
Si no estem edificant, ens estem deteriorant. És important que dia a dia anem avançant, com deia Pau, fins al dia gloriós en què ens trobem a la presència del nostre Senyor.
En segon lloc, Judes ens diu que ens mantinguem en l'amor de Déu pregant a l'Esperit Sant. Tenim el privilegi de poder estar en contacte constant amb Déu per mitjà de la pregària. No hem de descuidar el nostre temps personal amb Déu, perquè és vital per mantenir una relació propera i dinàmica amb el nostre Creador i Salvador. Gràcies a l'Esperit Sant de Déu, sabem com demanar i som guiats a la voluntat divina.
En tercer lloc, ens mantenim en l’amor de Déu esperant la misericòrdia de nostre Senyor Jesucrist per a vida eterna. La mateixa fe que ens va salvar és l’esperança que ens sosté en Crist. En els moments de dificultat, quan el dubte ens pot treure la pau i el goig de l'Esperit, la nostra sòlida esperança en la misericòrdia del nostre Senyor ens guarda en Crist per a vida eterna. Romans 8:32* ens conforta dient: “Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell?”. Per això podem dir amb el salmista: “El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà.” SALMS 23:1*.
Així que, continuem ferms a la fe, segurs de l'esperança que vindrà. I mentrestant, aquí a la Terra, edifiquem-nos els uns als altres en Crist. Els versets 22 i 23 diuen: “Als uns, que dubten, convenceu-los, salveu-los arrancant-los del foc; i als altres, tingueu-los una compassió prudent, avorrint fins i tot la roba contaminada per la carnalitat.” JUDES 1:22-23*.
Coneixes algú que estigui passant per dubtes en aquest moment? Recordeu-li la veritat de l'evangeli. Tens coneguts que no han confiat en Crist per a salvació i van cap la perdició eterna? Salva'ls, diu Judes. No és que tu els puguis salvar personalment, però els pots oferir la sortida que està disponible en Crist. I els altres, els que no volen saber de Déu, tingues-ne misericòrdia, demana a Déu que els reprengui, mantenint una distància segura, assegurant de no caure tu en els mateixos pecats. Judes parla del perill de contagi; en els temps que vivim podem entendre aquesta referència. Tingues misericòrdia, però també un temor sa que et mantingui net.
Potser penses que aquesta tasca de mantenir-nos en la fe és difícil; tens raó. Però una vegada més, allò que és impossible per a nosaltres, és possible en el Senyor. Per això Judes acaba la carta recordant-nos que Déu és poderós per guardar-nos fins a la fi.“Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.” JUDES 1:24-25*.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
18 NOV 2024 · La carta de Judes proveeix diverses històries com a il·lustració perquè els creients a qui escrivia sabessin quins comportaments havien d'evitar i com identificar aquells que seguien aquestes conductes.
Al verset 11* diu: “Ai d’ells! Que han tirat pel camí de Caín i per l’interès s’han abocat a l’error de Balaam; i s’han perdut en la rebel·lió de Corè”.
Judes els porta de viatge a la història jueva per repassar algunes històries de l'Antic Testament que reflectien actituds que no agraden a Déu. Ja llegim a la carta de Joan referent a Caín, de com la seva rebel·lia i la seva enveja el va portar a pecar contra Déu i el seu germà. Judes adverteix dels que segueixen el camí de Caín, recordant-nos amb aquesta al·lusió com és de terrible el camí de la rebel·lia. Quan Déu va enviar Caín a terra desconeguda, aquest va anar, es va emportar els qui formarien la seva família i cercle d'amistats, i va construir una ciutat on la violència regnava. Que trist, que en lloc de penedir-se i aprendre dels seus errors, va seguir el seu camí a la perdició. Ai d’ells que segueixen aquest mateix camí!, diu Judes.
Continua fent al·lusió a Balaam, el qual per lucre, va fer aliança amb els que venien contra Déu i el seu poble. Recordem la història de Balaam, profeta del qual llegim a Nombres 22-24. El rei Balac volia que aquest maleís el poble d'Israel. Balaam, profeta al servei del Déu d'Israel, volia les riqueses i la fama que Balac li estava oferint, però temia ofendre el Déu veritable. Tot i això, l'amor als diners el va portar camí a maleir el poble. Tal va ser el seu afany, que Déu va fer servir la somera per treure'l de la seva tossuda actitud, però aquest va colpejar al pobre animal mentre aquesta miraculosament li parlava. Aquesta història seria graciosa si no il·lustrés la neciesa de l'home que insisteix a anar pel seu propi camí i buscar el seu propi guany pensant que pot enganyar Déu. Com que Balaam n'hi ha molts, i qualsevol de nosaltres podríem caure en el mateix error. Ai dels qui segueixen la seva pròpia neciesa i s'allunyen de Déu malgrat els advertiments divins!.
El tercer exemple és el de Corè, personatge que trobem al capítol 16 de Nombres. Malauradament, aquest home de la tribu de Leví es va rebel·lar contra el pla de Déu, i va organitzar un grup per enfrontar-se a Moisès i Aaron, els líders que Déu havia posat per guiar el poble. L'argument de Coré era que tots ells eren sants, i per tant, ells triarien qui els liderés. De ben cert, Déu els havia apartat pel ministeri, perquè eren part de la tribu dels sacerdots, però s'estaven rebel·lant contra Déu buscant més glòria i poder per a ells en lloc de glorificar Déu en la posició que Déu els havia donat. Déu, després d'advertir-los i donar-los oportunitat de penedir-se'n, va portar judici sobre els rebels que van decidir seguir el camí de Coré. Ai d'aquells que encara avui busquen glòria per a ells mateixos, anteposant la seva voluntat a la de Déu!
D'aquests continua dient Judes: “Aquests són esculls en els vostres àpats de germanor, golafrejant i apeixant-se ells mateixos sense miraments; núvols sense pluja enduts pel vent; arbres de tardor sense fruits, dues vegades morts, desarrelats. Ones furients de la mar, que escumegen la pròpia vergonya; estels errants, als quals és reservada la foscor de les tenebres per sempre.” JUDES 1:12-13*.
Són paraules fortes, però que fort és tornar-se contra el Totpoderós. Això és el que van fer els àngels caiguts, i per això esperen “el seu judici al gran dia” (6).Judes dona també l'exemple de Sodoma i Gomorra, ciutats que menysprearen la gràcia de Déu per delectar-se en pecats que Déu condemnava. Aquestes també “van ser posades per exemple, patint el càstig del foc etern” (7). “Malgrat això, també aquests somniadors embruten el cos, rebutgen l’autoritat i infamen les dignitats.” JUDES 1:8*.Segles més tard hi havia persones així entre els veritables cristians, i avui dia, els anys han passat, però els mateixos pecats continuen vigents. Aquells que pequen d'aquesta manera, no només cauen ells mateixos, sinó com en cadascuna de les històries que comparteix la carta, en porten molts que els segueixen a la perdició. D'aquests advertia Judes a les esglésies.
Des del principi Déu ha advertit d'aquests errors i de la fi d'aquells que insisteixen a anar contra Déu. Enoc, el qui va caminar amb Déu i no va veure mort aquí a la Terra, setè des d'Adam, va profetitzar també dient: “a fer judici contra tothom, i a condemnar tots els malvats per les accions impies que han comès irreverentment, i per totes les injúries que aquests pecadors impenitents han proferit contra ell. Aquests són murmuradors malcontents que viuen segons els seus instints; per la boca els surt la presumpció i simulen admiració a les persones per veure què en poden treure.” JUDES 1:15-16*.
Gràcies a Déu això no ha de ser la fi. Déu ha proveït la sortida; Ell ha ofert perdó i reconciliació. Davant d'aquesta ofensa al Déu Sant, aquest ofereix perdó de pecats a tot aquell que ve a Ell penedit. Aquests exemples mostren els qui no van voler tornar-se a Déu, però a la Paraula també llegim dels qui el van rebre, dels qui creuen en nom seu. A cadascun de nosaltres Déu ens ha declarat Fills de Déu (1 Joan 1:9). Feliç l’home que té posada la seva confiança en Déu (Salm 40:4).
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana
15 NOV 2024 · Aquesta carta és la darrera de les cartes al Nou Testament. La considerem una carta general, perquè no va adreçada a una església o persona en particular. Desconeixem els destinataris de la carta, però sabem que eren cristians, probablement jueus, que coneixien bé l'Antic Testament i altres escrits de tradició jueva. Judes fa referència a moltes històries que aquests coneixien per descriure detalladament alguns falsos profetes que anaven d'església a església contagiant als cristians amb ensenyances falses que portaven confusió.
La carta va ser escrita al voltant de l'any 70 després de Crist. Aquest Judes, és clar, no és el mateix Judes que va vendre al Senyor Jesús per 30 peces de plata i que després, no podent viure amb el que havia fet, en lloc de penedir-se i seguir Crist, es va llevar la vida.
Aquest Judes, autor de la carta és el germà de Jaume, escriptor de la carta de Jaume. Ells dos eren germans de Jesús per part de mare, ens diuen les Escriptures. Encara que no havien seguit el seu germà, el Mestre, durant la seva vida a la Terra, després de veure el Senyor morir a la creu i veure el seu testimoni de resurrecció, van creure en tot el que el seu germà havia dit i van seguir en el camí de l'evangeli, compartint amb molts la veritat de la Paraula.
Judes, en aquesta carta havia pensat escriure sobre la fe que era comú a cadascú, basada en la mort i resurrecció de Crist, rebuda per la fe, sense mèrit propi, i gràcies a la misericòrdia de Déu i el seu amor cap al pecador penedit. No obstant això, Déu l'havia guiat cap a un altre tema, un que malauradament s'havia de tractar a causa del perill que suposava per als creients en diferents llocs. Per aquest motiu, al primer verset, Judes els diu “jo tenia ànsia d’escriure-us sobre la nostra salvació comuna, però ara em veig obligat a fer-ho amb el propòsit d’animar-vos a combatre per la fe que fou tramesa als sants una vegada per sempre.” JUDES 1:3*.
La fe en Crist que tenim per la gràcia de Déu és valuosa, i no hem de permetre que els que venen sembrin dubtes a la terra fèrtil que ha estat sembrada.
El pitjor de tot, com diu Judes al verset 4, és que molts d'aquests venen “encobertament”, enganyant, fent-se passar per cristians que coneixen el Salvador, però com vèiem a les altres cartes, amb les seves vides mostraven el mateix. D'aquests llegíem a les cartes de Pere (2 Pere 2:1-3), a les de Pau a Timoteu (2 Timoteu 3:1-9), i a les de Joan (1 Joan 4:1-3). Fins i tot el Senyor Jesús va advertir sobre aquest tipus de persona a Mateu 7 (15-19). Curiosament, el germà del Senyor en parla com a prèviament reservats per a condemnació, fent ressonar en la nostra ment el que llegim de l'altre Judes, fals deixeble de Jesús, que malgrat caminar i menjar amb Jesús i els seus deixebles, no era en realitat part d'ells, com ens confirma Joan 6:70. Judes Iscariot era un lladre, que sostreia diners de la borsa dels deixebles, com ens diu Joan 12:6. Aquest, arribada l'oportunitat, va trair el qui l'havia acollit com un dels seus, tot i saber el que acabaria fent, com veiem en Joan 13:26.
L'autor de la carta revela aquests enganyadors perquè els cristians puguin estar alertats, i puguin rebutjar les falses doctrines i recordar les paraules dels apòstols del Senyor Jesucrist i seguir les seves ensenyances.
Judes ens recorda que som aquí ara, però anticipant la vida eterna que Crist ens ha promès. “Però vosaltres, estimats, edificant-vos sobre la vostra fe santíssima, orant en l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu la bondat de nostre Senyor Jesucrist, que duu a la vida eterna.” JUDES 1:20-21*.
Judes acaba la seva carta amb una doxologia que vull compartir exaltant el nom del meu Senyor: “Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, a l’únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.” JUDES 1:24-25*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
14 NOV 2024 · Diverses seccions de les cartes de Joan parlen de l’amor. Quan llegim del primer verset del capítol 3, “Mireu quina prova d’amor tan gran ens ha donat el Pare: que siguem declarats fills de Déu” ens ve al cap Joan 3:16*, on llegim que “Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna”.
L'apòstol Joan deixa clar que Déu va mostrar el seu amor cap a la humanitat oferint la vida del seu Fill estimat per proveir salvació per a tothom que el rep; per Ell tenim vida eterna.
1 Joan 3:16* ens diu que Déu ens ha donat a conèixer el seu amor a través d’aquest acte i ens instrueix a fer el mateix cap als altres dient: “Hem conegut l’amor en aquest fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres. Nosaltres també hem de donar la vida pels germans.” “En això es veu ben clar quins són els fills de Déu i quins són els fills del diable: tot aquell qui no es comporta justament no és de Déu, com tampoc no ho és aquell qui no estima el seu germà.” 1 JOAN 3:10*.
Aquesta és una afirmació molt dràstica. Joan ens explica que des del principi hem sentit aquest missatge: “Que ens tinguem amor els uns als altres.” i continua amb la següent advertència: “No com Caín, que era del maligne i va matar el seu germà.” (3:11-12).
Joan ens porta al principi, al llibre de Gènesi, on llegim que Caín, el fill dels primers habitants de la Terra, va tenir enveja contra el seu germà, perquè aquest obeïa Déu i rebia l'aprovació del cel. Caín estava enutjat amb ell, i Déu va venir a la seva mateixa presència i li va preguntar al verset 6: “I el Senyor digué a Caín: “Per què t’has enfadat i vas amb el semblant abatut?” Caín no va contestar les preguntes de Déu, sinó que en el seu orgull, va atacar el seu germà llevant-li la vida. Déu va tornar a parlar amb CaÍn, aquesta vegada preguntant-li:
“On és Abel el teu germà?”Déu sabia què havia passat, però volia que Caín s'adonés del seu pecat. No obstant això, Caín va actuar amb la mateixa ira amb què havia actuat amb Abel.“Ell va contestar: “No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?”GÈNESI 4:9*
Basant-nos en l’ensenyança a través de la Bíblia podríem contestar sense titubejar: és clar! Per descomptat que tenia la responsabilitat de mirar pel benestar del seu germà Abel. Com llegim en Joan, des del principi, el pla de Déu era que així com ell ens estima, ens estimem els uns als altres. Déu no va venir a llevar la vida, sinó a donar la seva vida per nosaltres. Caín sabia que havia pecat quan en lloc d'estimar el seu germà, l'havia atacat per enveja.
La carta de Joan ens recorda: “No siguis com Caín.” Els qui són de Déu estimen com Déu estima. Encara més; el verset 14 del capítol 3 diu: “Nosaltres sabem que ja hem fet el pas de la mort a la vida, perquè estimem els germans. El qui no estima, segueix en poder de la mort.” 1 JOAN 3:14*.
Joan dona dues mostres de la salvació; una és que qui coneix Déu no viu en pecat, desobeint Déu. L'altra és que el qui coneix Déu de veritat estima el seu germà. Llegim a 1 Joan 4:20*: “Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu”.
1 Joan 4:7-11 ens ensenya “Benamats, estimeu-vos mútuament, perquè l’amor prové de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. En això s’ha fet evident entre nosaltres l’amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d’ell. En això consisteix l’amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos mútuament”.
Quina preciosa i clara explicació! Deixa clar que Déu ens ha estimat, i en el seu amor ens ha mostrat com estimar el nostre proïsme. Si estimem Déu, reflectirem el seu amor cap als nostres germans. Déu en el seu amor, dona de si per al bé de cadascun de nosaltres. El seu amor ha de ser evident a les nostres vides. Aquells que ens hem beneficiat del Seu amor podem donar de nosaltres mateixos als nostres germans, als que ho són a la sang i aquells que Déu ha posat en el nostre camí.
Si cadascú mirem pel bé del nostre germà, no hi haurà lloc per a l'enveja. “si ens estimem mútuament, Déu viu en nosaltres.” 1 JOAN 4:12*.Deixem que l'Esperit Sant continuï produint el fruit d'amor en nosaltres perquè altres vegin l'amor de Crist.
*BEC: Bíblia Evangélica Catalana
13 NOV 2024 · És molt probable que tots hagim sentit de l'Anticrist, aquest personatge que en els darrers temps s'aixecarà a l'esfera política mundial i després de portar una suposada pau mundial es declararà a si mateix “salvador del món”, demanant fidelitat i honra a la seva persona. Al llibre d'Apocalipsi veurem més sobre aquests esdeveniments, però a la Paraula de Déu no només es parla d'un anticrist, sinó d'anticrists en plural. A qui es refereix l'apòstol Joan quan parla dels anticrists? Com la paraula indica, aquestes són persones que neguen Crist i alhora desitgen per a ells mateixos tot allò que a Crist li pertany. Deixa'm explicar.
Aquests procuren per tots els mitjans desfer-se de la idea del Déu de la Bíblia, per crear ells la seva pròpia idea de la deïtat. D'aquests n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà molts a la història de la humanitat. Recordem els emperadors romans que es declaraven a si mateixos déus. Neró va matar centenars de cristians als circs i a la foguera perquè honraven Crist i no a ell. Com aquest n'hem tingut molts en la curta història de la humanitat. Però aquests personatges, encara que no tinguin renom mundial o una gran influència, continuen existint. Joan els identifica de forma senzilla al 2:22* “Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill”.
Aquestes persones neguen el Pare i el Fill, i viuen segons la seva pròpia mentida. Alguns miren al cel i diuen “si Déu existeix…..” Déu ja ha dit que existeix; no hi ha base per negar aquesta realitat. Com a creació seva, hauríem de poder identificar-lo, sentir-lo, i acceptar-lo, però no obstant això, ens permetem el luxe de qüestionar-ne l'existència. Fins i tot molts afirmen que hi ha d'haver “alguna cosa” que governi l'univers, deixant lloc éssers extraterrestres que puguin controlar el nostre destí. Aquest pensament és clarament “antiDéu” i “anticrist”.
També hi ha aquells que diuen que creuen en Déu, però no creuen en el Fill, el Salvador del món, Déu encarnat. Menyspreen la seva deïtat i el releguen a un segon pla. Aquests també són anticristos segons el verset. “Tothom que nega el Fill, tampoc té el Pare. El qui confessa el Fill té també el Pare.” És innegable que l'un ve amb l'altre, i són indivisibles. Un pot anar predicant pels carrers que creu en Déu i negar la deïtat de Crist, però la Bíblia és clara pel que fa a això; aquesta persona no té el Pare, viu enganyada i enganyant, i és, al cap I a la fi un anticrist, perquè nega la veritable identitat de Crist. Això no ho dic jo per jutjar ni insultar ningú; és la Paraula de Déu.
Joan ja advertia els cristians del primer segle amb aquestes paraules: “Fillets, ha arribat la darrera hora. Heu sentit a dir que vindria un anticrist, i ara molts s’han tornat anticrists; d’això intuïm que ja som a la darrera hora. Si bé han sortit d’entre els nostres, en realitat no eren dels nostres, perquè si haguessin estat dels nostres, s’haurien mantingut amb nosaltres, però això ha passat perquè es vegi que no tots són dels nostres. Vosaltres, en canvi, teniu una unció que ve del Sant, i tots teniu el coneixement.” 1 JOAN 2:18-20*.
Si ells podien reconèixer que estaven en els darrers temps, com més nosaltres, vint segles més tard. Ja hem dit que Déu espera pacientment perquè aquells que hagin de ser salvats vinguin al coneixement de Crist, però els que tenim l’esperit sant en nosaltres podem discernir per la Paraula entre aquells que són de Déu, i aquells que el neguen, ja sigui en paraula o en fets. Al capítol 4 descriu l'esperit dels que són “anti-Crist” perquè puguem identificar-los: “En això podeu comprovar si la inspiració és de Déu: tota inspiració que reconeix que Jesucrist ha vingut com a home, prové de Déu, i tota inspiració que no reconeix Jesús, no prové de Déu; i això és distintiu de l’Anticrist. Vau sentir a dir que era a punt de venir. Doncs ara ja és al món.” 1 JOAN 4:2-3*.
“Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l’Anticrist, que nega el Pare i el Fill.” 1 JOAN 2:22*.
Per al Senyor la veritat és extremadament important, perquè Ell és La veritat (Joan 14:6). El mateix apòstol ens recorda al capítol dos de la primera carta que “cap mentida procedeix de la veritat.” Si Déu és Veritat, i la seva Paraula és Veritat, allò que es desvia de la veritat és lògicament mentida.
No visquem a la mentida, fent per a nosaltres déus falsos, negant el Pare i el Fill. Encara més, no caiguem a l'error de creure que això és una veritat relativa, que cadascú pot decidir si és certa o no. Una veritat discutible, per definició, no és pas veritat. Vivim en un món on la relativitat regna, però aquest és el món del qual Déu ens adverteix que no pertanyem si hem confiat en Crist.
Creiem en l'Absolut, el Déu de l'Univers, i la Paraula és Veritat, com Ell és Veritat. Qualsevol desviació d'aquesta afirmació, segons les paraules de l'apòstol, són anticrist. Joan ens anima en els versets 24-25 del capítol 2: “Pel que fa a vosaltres, manteniu dintre vostre allò que heu après des del principi; si allò que heu après des del principi ho manteniu en vosaltres, també vosaltres us mantindreu en el Fill i en el Pare. Precisament, la vida eterna és la promesa que ell ens ha fet.” 1 JOAN 2:24-25*.
Creus això? Siguem llums en aquest món que apuntin a la veritat, al Crist, perquè tothom que en Ell cregui pugui gaudir de la promesa de la vida eterna amb el Pare i amb el Fill.
* BEC: Bïblia Evangélica Catalana
12 NOV 2024 · “No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.
Aquests tres versets de la Bíblia tenen grans veritats pràctiques per a la vida del cristià, perquè descriuen en una frase relativament curta les lluites que experimentem a la nostra vida quotidiana aquí a la Terra. Joan ens diu que tot allò que ens tempta a desviar-nos de Déu en aquest món no prové de Déu, sinó del mateix món en què vivim.
Jaume ja ens advertia de l'error de pensar que Déu ens dóna males coses quan va dir al capítol 1:13-15*: “Quan algú se senti temptat, que no digui: “Sóc temptat de Déu”, perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, sinó que cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s’ha consumat, engendra la mort”.
És fàcil per a l'ésser humà culpar Déu per cada dificultat en aquesta vida, però la veritat és que no necessitem ningú, ni tan sols el maligne, per ficar-nos en problemes, perquè com Déu ha ensenyat, el mal viu a cada cor i aquest món caigut és ple de maldat. Aquesta realitat va en contra de la tendència que hi ha de pensar que som bons per naturalesa, i que ens fem dolents pel que anem rebent a la nostra experiència. Si fos així, d'on ve el mal aleshores?
Déu ens explica que el mal ve del nostre interior, i que no hi ha res fora del cos que contamini l'home (ho veiem a Jesús a Mateu 15 i Marc 7). Aquest pensament no és gaire popular perquè posa la responsabilitat sobre la pròpia persona. Vegem com els mateixos desitjos naturals que Déu ens ha donat per gaudir en la Seva voluntat poden ser pervertits per fer-nos caure quan el desobeïm.
Diu Joan “Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.” 1 JOAN 2:16*. El món a què es refereix és el sistema en què vivim, el qual formem tots nosaltres. Les categories que Joan identifica al text són les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses.
Com que la Bíblia és un llibre que està perfectament interconnectat, és molt interessant veure aquestes tres categories en la primera temptació documentada a Gènesi, el primer llibre de l'Antic Testament i les temptacions de Jesús a Mateu i Lluc, al Nou Testament.
Quan la serp va temptar Eva a l'Hort de l'Edèn, aquesta va experimentar les tres categories de desitjos aquí esmentades. Ens diu Gènesi 3:6* “La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos”.
En primer lloc, va percebre que el fruit era bo per menjar. Les necessitats de la carn són importants per a nosaltres; hem de menjar, dormir i relacionar-nos; i Déu ens ha donat tant les necessitats com el goig mentre les satisfem. Tanmateix, dins aquest regal correm el perill de desitjar satisfer aquestes necessitats fora de la voluntat del Senyor, ja sigui perquè no és el que Déu té per a nosaltres o perquè no és el moment de gaudir-lo. El fruit de l'arbre que Déu havia prohibit semblava bo per menjar. No semblava que allò que Déu havia prohibit fos en si dolent, per la qual cosa la serp aprofita aquest desig natural a Eva per convèncer-la. Per descomptat que els arbres que sí que podien menjar també tenien fruits bons per menjar. No era que Déu no satisfà les necessitats d'Adam i Eva; no, però Eva va començar a pensar que si Déu no li donava aquest fruit, no l'estimava. Has pensat de manera semblant en algun moment?
Satanàs, que ha canviat poc la seva tàctica, va venir Jesús al desert per temptar-lo, i la primera temptació és semblant a la que va funcionar amb Eva. Li va proposar que a petició seva convertís les pedres en pa i satisfés la gana de quaranta dies de dejuni. Quina proposta tan amable! Per descomptat que Jesús ho podria haver fet; no obstant això, a diferència d'Eva, Jesús no va caure en el parany d'interposar els seus propis desitjos de la carn o els del mateix Satanàs al pla de Déu per a la seva vida en aquell moment.
Tornant al text de Gènesi, llegim que, en segon lloc, Eva va veure que el fruit “era agradable als ulls”. No només semblava el fruit prohibit bo per al cos, sinó que a més tenia bona pinta; podríem dir que va entrar pels ulls a l'Eva. La veritat és que les nostres primeres impressions solen percebre's pels ulls. Edèn era el lloc més bonic de la Terra. Un cop més, no és que l'Eva no estigués envoltada de bellesa, però aquesta cosa única que ella no podia tenir era el que l'atreia.
El Senyor Jesús va tenir la mateixa temptació, quan Satanàs “li va mostrar tots els regnes del món i li va dir: Tot això et donaré, si et prosternes i m'adores.” (Lluc 4:5-6; Mateu 4:8-9). Quines vistes tindria Jesús des de l'alta muntanya! Però Ell sabia que tot això seria seu un dia. Ara no era el moment, i sens dubte, no al preu de postrar-se davant de Satanàs. Jesús se sotmetria al Pare i esperaria el moment perfecte en la voluntat de Déu. Jesús és l'exemple perfecte per a nosaltres quan som temptats a avançar-nos als temps de Déu o violar-ne les condicions. El seu pla és perfecte, i fem bé de portar a Déu tot allò que ens entra pels ulls per poder destriar si en veritat és o no el que Déu vol per a nosaltres ara o en qualsevol moment.
En tercer lloc, Eva, en veure el fruit, va notar que “era cobejable per assolir la saviesa.” Qui no voldria saviesa, oi? És dolent desitjar les coses bones de la vida? Saviesa, riqueses, bon nom, influència, què hi ha de dolent a voler gaudir allò que podria ser un regal de Déu? Un cop més, tornem al context en què vivia Eva. Llegim a Gènesi que Déu caminava amb ells a l'hort diàriament. Si l'Eva volia més saviesa, podia anar directament a la font. Déu ja els donava el coneixement del bé. Què ens faria pensar que el fruit del coneixement del mal aportaria alguna cosa a la saviesa d'Eva? Un cop més veiem que Eva anhelà la satisfacció dels seus desitjos fora de la voluntat de Déu, desitjant les vanitats de la vida i menyspreant els desitjos del seu Déu.
Qualsevol de nosaltres ens podem trobar intentant assolir la vanaglòria de la vida, cobejant per a nosaltres mateixos coneixement, fama, poder o influència sense atendre els desitjos de Déu.
Jesús ens va mostrar com afrontar aquesta temptació. Satanàs el va portar al pinacle del temple i el va convidar a tirar-se perquè els seus àngels vinguessin a recollir-lo a l'aire. Quin espectacle hauria estat, oi? Tots els presents haurien pogut comprovar el poder de Jesús. No obstant això, aquest no era el pla de Déu. Per què Crist seguiria el pla de l'enemic? Jesús era el Déu Veritable. No havia de demostrar la seva Omnipotència. Jesús ressuscitaria de la tomba vencent la mort, però ara no era la voluntat del Pare que fes ostentació del seu poder. I així Jesús va reprovar Satanàs i aquest va fugir.
A les temptacions d'Eva i Jesús veiem aquestes tres categories de desitjos que poden ser usats en contra nostra. Notem que on Eva va caure, Jesús es va mantenir ferm. Seguim l'exemple del Mestre i fem servir la mateixa Paraula de Déu per resistir fins al final, perquè com diu Joan, “el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:17*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
11 NOV 2024 · A la introducció de les cartes de Joan vam poder veure que Déu, a través de l'apòstol, ens recorda que Déu és llum i amor, i aquesta llum i aquest amor han de ser evidents en les vides dels qui proclamem el seu nom.
Ara bé, és possible que en escoltar això et vingui al cap algú que anomenant-se cristià viu més com un diable, diries tu. És important que davant d'aquests exemples d'incongruència, arribem a la conclusió, com ens mostra Joan, que aquesta persona no coneix Déu de veritat, perquè com llegim a 1 Joan 2:6*, “El qui diu que està en ell s’ha de comportar igual com ell es comportava”. Aquesta afirmació suposa un repte per al creient i una prova d’identificació per a aquells que estan buscant Déu. Déu és llum, Déu és fidel, i Déu és just. No pots jutjar Déu per les accions dels homes. Busca tu Déu directament, i demana que aquesta persona conegui el Senyor i que la seva vida reflecteixi el caràcter sant de Déu. Recordem que la Paraula de Déu té un missatge per a cadascú de nosaltres, i presenta el Salvador.
Tot i que aquesta primera carta de Joan no ve amb un destinatari clar, l'apòstol sí que ens diu per a qui és el missatge en aquesta carta. Al capítol 2 llegim els diferents grups a què Joan dirigeix el seu missatge, incloent-hi aquells que acaben de sentir l'evangeli, aquells que ja porten molts anys, i aquells que guien als més joves. El missatge va dirigit a tots.
En primer lloc, escriu als que crida “fillets”: “Us escric, fillets, perquè us han estat perdonats els pecats per amor del seu nom.” 1 JOAN 2:12*. Diu a més: “Us he escrit, fillets, perquè heu conegut el Pare”.
És possible que algú que acaba de conèixer Crist senti com és de difícil viure una vida segons els principis de Déu en un món que viu totalment oposat a Déu. Joan els recorda que si han abraçat l'obra de Crist, els seus pecats han estat perdonats, i poden anar creixent en santedat, per l'obra de l'Esperit Sant de Déu. Així que, sigui que siguis tu el principiant als camins del Senyor, o que vegis els altres lluitant per ser millor cada dia, en lloc de desanimar-nos o de jutjar, recordem que el que ens ha perdonat els pecats és fidel i just per a netejar-nos. Podem anar avançant, i com a l'aurora, la seva llum pot anar augmentant a les nostres vides.
En segon lloc, Joan escriu als que porten més temps al camí: “Us escric a vosaltres, pares, perquè coneixeu el que és des del principi”.
Aquests als quals Joan es refereix com a Pares, coneixen el Pare, i han pogut experimentar personalment Déu en el seu camí al llarg dels anys. No obstant això, és fàcil que amb la confiança, oblidem que aquell que ens va cridar és Sant. No ens podem descuidar en el nostre caminar amb Déu, perquè és fàcil adquirir una cultura cristiana i oblidar el caràcter de Déu. Som cristians perquè Crist ens ha salvat i vivim la vida cristiana, no pas perquè aquesta és la nostra cultura o tradició, sinó perquè vivim com Ell va viure. Aquells que coneixem Déu fa molts anys hauríem de poder ajudar els fillets i els joves en el camí.
Aquest és l'altre grup que escriu Joan, als joves. “Us escric, joves, perquè heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:13*. I també diu “Us he escrit, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres, i heu vençut el Maligne.” 1 JOAN 2:14*.
Quina benedicció són aquells que estan creixent en el Senyor, i que estan en una època de la seva vida cristiana en què reben les lluites amb ànim en Crist!. Aquests viuen a la Paraula, i quan vénen les fletxes del maligne, fan ús immediat de l'armadura de Déu, i amb l'Espasa de la Paraula de Déu han vençut i vencen el maligne, i aquest fuig. Pares i joves en el Senyor, aprofitem els recursos que Déu ens ha donat per créixer a la nostra vida cristiana.
Si no has confiat en Crist per a salvació, t'animo a mirar el Salvador, a donar-li la teva vida per a perdó de pecats, perquè la seva llum il·luminarà cada racó de la teva vida.
Cadascun dels que hem confiat en Crist per a la salvació estem en un d'aquests grups. Sigui que hagis conegut Déu fa poc, sigui que estiguis a l'etapa més vigorosa de la teva vida cristiana, o sigui que siguis del grup que per la teva experiència en la fe cristiana i la teva fidelitat a Déu ets de pilar de suport als més joves , tots hem de recordar aquestes coses: que els nostres pecats han estat perdonats en Crist, que podem vèncer al maligne per la Paraula de Déu, i que el nostre coneixement de Déu pot anar augmentant cada dia de les nostres vides aquí a la Terra. Aquesta secció al capítol 2 acaba amb un missatge per a tots els que són de Déu; diuen els versets 15-17:“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.
Analitzarem aquestes tres categories que presenta Joan en descriure els atacs del que anomena “el món”, però vegem aquí la relació amb el missatge de Pere quan diu al 1:24-25 “Tota carn és com l’herba, i tot el seu esclat és com flor d’herba; quan s’asseca l’herba, cau la flor, però la paraula del Senyor resta per sempre. I aquesta és la paraula que us ha estat anunciada.” 1 PERE 1:24-25*.
Aquest món que coneixem passarà, i nosaltres, els que hem confiat en Crist per a salvació, ens mantindrem, segons ha dit a la seva Paraula (1 Joan 2:24). Així que visquem aquí per portar glòria al nostre Salvador, gaudint així de les promeses del fidel i just Déu.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana
Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el...
show more
Reflexos de la seva glòria és un programa que té com a objectiu compartir els ensenyaments de les Escriptures, celebrant la glòria de Déu, amb el desig de reflectir-ne el caràcter amb cada ensenyament.
show less
Information
| Author | David y Maribel |
| Organization | David y Maribel |
| Categories | Christianity |
| Website | - |
| davidnmaribel@gmail.com |
Copyright 2024 - Spreaker Inc. an iHeartMedia Company
