Encara que molts no busquen Déu, crec que podríem dir que la majoria de les persones no es considerarien a si mateixos com a enemics de la creu. Aquesta terminologia sona molt forta. Es podria aplicar a aquells que persegueixen els cristians per destruir-los, o aquells que els fan la vida impossible, però no per al ciutadà d’avui dia.  La majoria dirien que els sembla bé la religió, si és que li fa bé, però no consideren que ells la necessitin.
Però què diu la bíblia pel que fa a això? Qui són els enemics de la creu? Filipencs 3:18-21* adverteix: 'Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l’honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d’on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l’univers a si mateix.'
Pau presenta un contrast entre els enemics de la creu i els seguidors de Crist, i no sembla deixar marge per a aquells que no són ni l’un ni l'altre. Aquest contrast ja ho ha fet abans, quan parlava de les obres de la carn i de les obres de l'Esperit. També ha parlat del terrenal i del celestial a 1 Corintis 15, i parlarà també als Colossencs del cos terrenal i l'espiritual. Jaume també contrasta la saviesa terrenal amb la celestial, no donant lloc a cap altre tipus de saviesa.
Seguint aquesta dicotomia hem de concloure que aquells que no tenen la ciutadania al cel, que no viuen esperant el Salvador, es troben en aquest primer grup que Pau descriu com a enemics de la creu. Sé que hi ha persones que són amics del cristianisme, perquè reconeixen que amb la filosofia cristiana el món funciona més ordenadament. Però Pau descriu els enemics de la creu com aquells que adoren el ventre, i la glòria dels quals és la seva vergonya. Està descrivint els qui només pensen a satisfer els desitjos del cos, vivint per menjar i beure, i per gaudir fins i tot d'aquells plaers que Déu considera vergonyosos. Són aquelles persones que només pensen en el que és terrenal, i no tenen temps per pensar en les coses celestials. No volen perdre ni un minut del seu temps aquí a la Terra per considerar l'estat de la seva ànima ni el que els espera després de la mort. Només tenen temps per a les coses d’aquesta terra. A aquests els anomena l'apòstol enemics de la creu, i ens diu que el seu destí final és la perdició. Ells no rebran la crida de Déu en Crist Jesús al final de la carrera de la vida. Hauran corregut, però cap a la perdició.
En lloc de viure per a Crist, hauran viscut per a ells mateixos, i l'arribada a la meta serà trista, perquè tot pel que han viscut es quedarà a aquest costat, i l'únic que trobaran a l'arribada serà perdició, lluny de la presència de Crist.
No voldria sonar pessimista ni catastròfica, però voldria comunicar aquest sentiment d'urgència que he sentit en llegir el text a Filipencs 3. Pau volia protegir aquests cristians dels enemics de la creu, però moltes vegades nosaltres mateixos podem mostrar característiques que ens identificarien amb aquests. Si diem com  Pau “Perquè Crist és la raó de la meva vida”, no podem viure el dia a dia pensant en les coses materials només, el que menjarem, allò que farem, el que aconseguirem. Si de veritat vivim en Crist, la resta ha d'ocupar menys importància a les nostres vides. Jo hauria de tenir cura de la meva ànima més, i no donar tanta importància a les coses terrenals. M'hauria de preparar per reaccionar millor a les decepcions diàries, i hauria de passar més temps amb Déu, i no esperar arribar a la glòria. 
Al final de la cursa m'espera el Salvador, però puc córrer de la seva mà. No vull que se'm confongui amb un enemic de la creu.

*BEC: Bíblia Evangèlica Catalana