“No estimeu el món ni allò que és propi del món. L’amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:15-17*.
Aquests tres versets de la Bíblia tenen grans veritats pràctiques per a la vida del cristià, perquè descriuen en una frase relativament curta les lluites que experimentem a la nostra vida quotidiana aquí a la Terra. Joan ens diu que tot allò que ens tempta a desviar-nos de Déu en aquest món no prové de Déu, sinó del mateix món en què vivim. 
Jaume ja ens advertia de l'error de pensar que Déu ens dóna males coses quan va dir al capítol 1:13-15*: “Quan algú se senti temptat, que no digui: “Sóc temptat de Déu”, perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, sinó que cadascú és temptat quan l’arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s’ha consumat, engendra la mort”.
És fàcil per a l'ésser humà culpar Déu per cada dificultat en aquesta vida, però la veritat és que no necessitem ningú, ni tan sols el maligne, per ficar-nos en problemes, perquè com Déu ha ensenyat, el mal viu a cada cor i aquest món caigut és ple de maldat. Aquesta realitat va en contra de la tendència que hi ha de pensar que som bons per naturalesa, i que ens fem dolents pel que anem rebent a la nostra experiència. Si fos així, d'on ve el mal aleshores?
Déu ens explica que el mal ve del nostre interior, i que no hi ha res fora del cos que contamini l'home (ho veiem a Jesús a Mateu 15 i Marc 7). Aquest pensament no és gaire popular perquè posa la responsabilitat sobre la pròpia persona. Vegem com els mateixos desitjos naturals que Déu ens ha donat per gaudir en la Seva voluntat poden ser pervertits per fer-nos caure quan el desobeïm.
Diu Joan  “Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.” 1 JOAN 2:16*. El món a què es refereix és el sistema en què vivim, el qual formem tots nosaltres. Les categories que Joan identifica al text són les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses.
Com que la Bíblia és un llibre que està perfectament interconnectat, és molt interessant veure aquestes tres categories en la primera temptació documentada a Gènesi, el primer llibre de l'Antic Testament i les temptacions de Jesús a Mateu i Lluc, al Nou Testament.
Quan la serp va temptar Eva a l'Hort de l'Edèn, aquesta va experimentar les tres categories de desitjos aquí esmentades. Ens diu Gènesi 3:6* “La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos”.
En primer lloc, va percebre que el fruit era bo per menjar. Les necessitats de la carn són importants per a nosaltres; hem de menjar, dormir i relacionar-nos; i Déu ens ha donat tant les necessitats com el goig mentre les satisfem. Tanmateix, dins aquest regal correm el perill de desitjar satisfer aquestes necessitats fora de la voluntat del Senyor, ja sigui perquè no és el que Déu té per a nosaltres o perquè no és el moment de gaudir-lo. El fruit de l'arbre que Déu havia prohibit semblava bo per menjar. No semblava que allò que Déu havia prohibit fos en si dolent, per la qual cosa la serp aprofita aquest desig natural a Eva per convèncer-la. Per descomptat que els arbres que sí que podien menjar també tenien fruits bons per menjar. No era que Déu no satisfà les necessitats d'Adam i Eva; no, però Eva va començar a pensar que si Déu no li donava aquest fruit, no l'estimava. Has pensat de manera semblant en algun moment?
Satanàs, que ha canviat poc la seva tàctica, va venir Jesús al desert per temptar-lo, i la primera temptació és semblant a la que va funcionar amb Eva. Li va proposar que a petició seva convertís les pedres en pa i satisfés la gana de quaranta dies de dejuni. Quina proposta tan amable! Per descomptat que Jesús ho podria haver fet; no obstant això, a diferència d'Eva, Jesús no va caure en el parany d'interposar els seus propis desitjos de la carn o els del mateix Satanàs al pla de Déu per a la seva vida en aquell moment.   
Tornant al text de Gènesi, llegim que, en segon lloc, Eva va veure que el fruit “era agradable als ulls”. No només semblava el fruit prohibit bo per al cos, sinó que a més tenia bona pinta; podríem dir que va entrar pels ulls a l'Eva. La veritat és que les nostres primeres impressions solen percebre's pels ulls. Edèn era el lloc més bonic de la Terra. Un cop més, no és que l'Eva no estigués envoltada de bellesa, però aquesta cosa única que ella no podia tenir era el que l'atreia.
El Senyor Jesús va tenir la mateixa temptació, quan Satanàs “li va mostrar tots els regnes del món i li va dir: Tot això et donaré, si et prosternes i m'adores.” (Lluc 4:5-6; Mateu 4:8-9). Quines vistes tindria Jesús des de l'alta muntanya! Però Ell sabia que tot això seria seu un dia. Ara no era el moment, i sens dubte, no al preu de postrar-se davant de Satanàs. Jesús se sotmetria al Pare i esperaria el moment perfecte en la voluntat de Déu. Jesús és l'exemple perfecte per a nosaltres quan som temptats a avançar-nos als temps de Déu o violar-ne les condicions. El seu pla és perfecte, i fem bé de portar a Déu tot allò que ens entra pels ulls per poder destriar si en veritat és o no el que Déu vol per a nosaltres ara o en qualsevol moment.
En tercer lloc, Eva, en veure el fruit, va notar que “era cobejable per assolir la saviesa.” Qui no voldria saviesa, oi? És dolent desitjar les coses bones de la vida? Saviesa, riqueses, bon nom, influència, què hi ha de dolent a voler gaudir allò que podria ser un regal de Déu? Un cop més, tornem al context en què vivia Eva. Llegim a Gènesi que Déu caminava amb ells a l'hort diàriament. Si l'Eva volia més saviesa, podia anar directament a la font. Déu ja els donava el coneixement del bé. Què ens faria pensar que el fruit del coneixement del mal aportaria alguna cosa a la saviesa d'Eva? Un cop més veiem que Eva anhelà la satisfacció dels seus desitjos fora de la voluntat de Déu, desitjant les vanitats de la vida i menyspreant els desitjos del seu Déu.
Qualsevol de nosaltres ens podem trobar intentant assolir la vanaglòria de la vida, cobejant per a nosaltres mateixos coneixement, fama, poder o influència sense atendre els desitjos de Déu.
Jesús ens va mostrar com afrontar  aquesta temptació. Satanàs el va portar al pinacle del temple i el va convidar a tirar-se perquè els seus àngels vinguessin a recollir-lo a l'aire. Quin espectacle hauria estat, oi? Tots els presents haurien pogut comprovar el poder de Jesús. No obstant això, aquest no era el pla de Déu. Per què Crist seguiria el pla de l'enemic? Jesús era el Déu Veritable. No havia de demostrar la seva Omnipotència. Jesús ressuscitaria de la tomba vencent la mort, però ara no era la voluntat del Pare que fes ostentació del seu poder. I així Jesús va reprovar Satanàs i aquest va fugir.
A les temptacions d'Eva i Jesús veiem aquestes tres categories de desitjos que poden ser usats en contra nostra. Notem que on Eva va caure, Jesús es va mantenir ferm. Seguim l'exemple del Mestre i fem servir la mateixa Paraula de Déu per resistir fins al final, perquè com diu Joan, “el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre.” 1 JOAN 2:17*.
* BEC: Bíblia Evangélica Catalana